Tractament quirúrgic de fractures de mà i canell

En què consisteix el tractament quirúrgic de les fractures de mà i canell?

Una fractura consolida quan els fragments d’os es mantenen en una posició correcta i estable el temps suficient. En moltes fractures de la mà i el canell, això s’aconsegueix amb un guix o una fèrula. Quan la posició no és acceptable, no pot mantenir-se o la fractura afecta l’articulació, cal recol·locar els fragments i fixar-los amb material d’osteosíntesi: plaques, cargols, agulles o un fixador extern.

L’objectiu de la cirurgia no és només que l’os consolidi, sinó que ho faci en la posició adequada perquè el canell i els dits recuperin la mobilitat i la força. És una part fonamental de la cirurgia de canell i de la mà, tant en urgències com en cirurgia programada.

Quan està indicada?

La decisió entre guix i cirurgia depèn del tipus de fractura, del desplaçament, de l’estabilitat, de l’edat i de les necessitats de cada persona. Com a orientació general:

• en la fractura de radi distal, s’opera quan hi ha un desplaçament o una inclinació que no es corregeix amb la reducció, quan la fractura és inestable i es desplaça de nou dins del guix, o quan afecta la superfície articular amb esglaons;
• en la fractura d’escafoide, s’indica cirurgia en les fractures desplaçades, en les del pol proximal, que tenen pitjor irrigació, i en les que no consoliden després del tractament amb guix; en algunes fractures sense desplaçament s’ofereix la fixació amb cargol per escurçar la immobilització, sobretot en persones actives;
• en els metacarpians i les falanges, s’opera quan hi ha rotació del dit, escurçament o angulació importants, fractures articulars desplaçades, fractures obertes o diverses fractures a la vegada;
• en les fractures-luxacions i en les fractures amb lesió ligamentosa associada, la cirurgia permet tractar totes dues lesions;
• en l’esquinç del polze amb arrencament ossi desplaçat, es fixa el fragment i es repara el lligament.

Abans de la intervenció

Les radiografies són la base del diagnòstic. El TAC ajuda a valorar les fractures articulars i a planificar la fixació, i la ressonància o la pròpia artroscòpia permeten detectar lesions dels lligaments que sovint acompanyen les fractures de canell.

Si la cirurgia és urgent, la mà s’immobilitza i es manté elevada fins al quiròfan. Si és programada, els dies previs es completa l’estudi preoperatori i la visita amb anestèsia. En consulta s’explica el tipus de fixació previst, la immobilització posterior i els terminis aproximats de recuperació, que depenen de la fractura i de la feina o l’esport que practiquis.

Com es realitza?

La intervenció es realitza amb anestèsia regional del braç o general, i en molts casos de forma ambulatòria. La tècnica s’adapta a cada fractura:

• Plaques i cargols: al radi distal, la placa es col·loca habitualment a la cara palmar de l’os, a través d’una incisió a l’avantbraç, i subjecta els fragments de forma estable; això permet començar a moure el canell aviat. Als metacarpians i les falanges s’utilitzen plaques i cargols de mida reduïda.
• Cargols: l’escafoide es fixa amb un cargol introduït al llarg de l’os, sovint de forma percutània a través d’una incisió mínima quan la fractura no està desplaçada.
• Agulles de Kirschner: són filferros fins que travessen els fragments i els mantenen alineats; es col·loquen a través de la pell, es retiren en consulta passades unes setmanes i requereixen immobilització complementària.
• Fixador extern: en fractures molt conminutes, obertes o amb lesió important de les parts toves, s’estabilitza l’os des de fora amb barres i claus, de forma temporal.
• Assistència artroscòpica: en algunes fractures articulars es comprova amb la càmera que la superfície articular queda ben reduïda.

Recuperació i seguiment

Després de la cirurgia, la mà es manté elevada per reduir l’edema i es mobilitzen els dits des del primer dia, tret que la fixació ho impedeixi. La immobilització posterior depèn de la tècnica: una placa estable permet una fèrula curta i mobilització precoç; les agulles necessiten guix fins a la seva retirada.

Les radiografies de control confirmen que la fractura manté la posició i consolida, en general al llarg de les sis a vuit setmanes següents, amb terminis més llargs en l’escafoide. La rehabilitació amb un terapeuta de mà ajuda a recuperar la mobilitat, controlar l’edema i guanyar força de forma progressiva. La tornada a la feina depèn de l’activitat, i les càrregues i l’esport de contacte es retarden fins que l’os està consolidat.

Riscos i limitacions

A més de la infecció i els problemes de cicatrització, els riscos propis d’aquesta cirurgia són la rigidesa, la irritació dels tendons pel material, la lesió de branques nervioses sensitives, la pèrdua de reducció, el retard de consolidació o la falta d’unió, especialment en l’escafoide, i la síndrome de dolor regional complex, poc freqüent però que requereix tractament precoç.

El material d’osteosíntesi sol quedar-se de forma permanent. Es planteja la seva retirada quan molesta, quan frega un tendó o quan hi ha alguna complicació, habitualment passat un any. Quan una fractura afecta l’articulació, encara que la reducció sigui correcta, pot aparèixer artrosi amb el temps. I en les fractures complexes és realista acceptar que el canell pot no recuperar exactament la mobilitat prèvia. Tot això s’explica abans d’operar.

Cirurgia de fractures de mà i canell a Barcelona

La Dra. Marta Martí Puente és especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia amb dedicació a la cirurgia de canell i de la mà, i tracta les fractures d’aquesta regió tant en urgències com en cirurgia programada. En consulta a Barcelona valora si una fractura pot tractar-se amb guix o necessita fixació, i acompanya la recuperació fins a la tornada a l’activitat.