Rizartrosi

Què és la rizartrosi?

La rizartrosi és l’artrosi de l’articulació trapeciometacarpiana, situada a la base del polze, entre l’os trapezi i el primer metacarpià. Aquesta articulació permet que el polze se separi del palmell, giri i s’oposi a la resta dels dits, i suporta càrregues elevades cada vegada que pincem o agafem alguna cosa. Amb el temps, el cartílag que recobreix les superfícies articulars es desgasta, l’os es deforma i apareixen dolor i pèrdua de força.

És una de les localitzacions més freqüents d’artrosi a la mà i afecta sobretot dones a partir dels 50 anys. Moltes persones hi convivien durant anys amb molèsties lleus. En d’altres, el dolor acaba limitant gestos quotidians com girar una clau, obrir un pot, escórrer un drap o escriure.

Símptomes

Dolor a la base del polze

El símptoma principal és un dolor a la base del polze, a prop del canell, que augmenta amb la pinça i l’agafada forta i que al principi cedeix amb el repòs. En fases més avançades pot fer mal també en repòs o a la nit.

Pèrdua de força i de precisió

Costa subjectar objectes amb fermesa, se n’escapen de la mà i les tasques fines, com cordar botons o obrir un envàs, es tornen laborioses.

Deformitat i rigidesa

La base del polze pot inflar-se i adoptar un aspecte “quadrat”. Amb el temps, el primer metacarpià tendeix a desplaçar-se cap a fora i el polze perd obertura, cosa que la mà compensa hiperestenent l’articulació següent. No és rar notar cruixits en moure l’articulació.

Causes i factors de risc

La rizartrosi sol ser el resultat de diversos factors combinats:

• el desgast progressiu del cartílag lligat a l’edat;
• factors hormonals i una major laxitud dels lligaments, que expliquen en part que sigui més freqüent en dones;
• una fractura o luxació prèvia de la base del polze;
• activitats laborals o d’oci amb pinça intensa i repetida;
• antecedents familiars d’artrosi a les mans.

Diagnòstic

L’exploració és molt orientativa: dolor localitzat a la base del polze, molèstia en comprimir i rotar l’articulació, i disminució de la força de pinça. Les radiografies simples confirmen el diagnòstic, mostren el grau de desgast i permeten comprovar si estan afectades altres articulacions veïnes, cosa que influeix en la tria del tractament.

Habitualment no fan falta més proves. L’ecografia pot ser útil quan se sospita una tendinitis de De Quervain associada, ja que totes dues produeixen dolor al mateix costat del canell i de vegades coexisteixen.

Tractament

El tractament comença gairebé sempre per mesures conservadores, que en molts casos permeten controlar els símptomes durant molt temps:

• adaptació dels gestos que més fan mal i ús d’utensilis de mànec gruixut o d’ajudes tècniques;
• ortesi o fèrula que estabilitzi la base del polze, durant l’activitat o a la nit segons el cas;
• analgèsics o antiinflamatoris durant períodes curts, si estan indicats;
• exercicis d’enfortiment de la musculatura del polze i teràpia de mà, que ajuden a estabilitzar l’articulació;
• infiltració de corticoides a l’articulació en episodis de dolor intens, amb un efecte de durada variable.

La radiografia i el dolor no sempre van de la mà. Hi ha persones amb un desgast avançat i poques molèsties, i d’altres amb canvis discrets i molt dolor. Per això el tractament es decideix pels símptomes i la limitació, no només per la imatge.

Quan és necessària la cirurgia?

Es planteja cirurgia quan:

• el dolor persisteix després de diversos mesos de tractament conservador ben realitzat;
• limita la feina, el descans nocturn o les activitats quotidianes;
• la pèrdua de força o la deformitat impedeixen usar el polze amb normalitat.

Una radiografia molt alterada, per si sola, no és motiu per operar si la mà funciona i el dolor és tolerable.

Cirurgia de la rizartrosi

Existeixen diverses tècniques i la tria depèn del grau d’artrosi, l’edat, la demanda de la mà i les preferències de cada persona:

• Trapezectomia: s’extirpa l’os trapezi, que és la font del fregament dolorós. Pot completar-se amb una plàstia de lligament o una interposició de tendó per donar estabilitat a la base del polze. És la tècnica amb més recorregut i ofereix un alleujament durador del dolor.
• Artroplàstia o pròtesi trapeciometacarpiana: substitueix l’articulació per un implant. Tendeix a conservar millor la longitud del polze i la força, i sol permetre una recuperació més ràpida, encara que com tota pròtesi té risc d’afluixament o luxació a llarg termini.
• Artrodesi: fixa l’articulació. Es reserva per a casos concrets, per exemple persones joves amb feines de molta càrrega.

Totes es realitzen habitualment de forma ambulatòria, amb anestèsia regional del braç, i amb incisions petites dins d’un enfocament de cirurgia mínimament invasiva. Formen part de la pràctica habitual de la cirurgia de la mà.

Recuperació

Després de la intervenció es col·loca una fèrula durant unes setmanes, la durada de la qual depèn de la tècnica realitzada. Després s’inicien exercicis de mobilitat i, més endavant, de força, sovint guiats per un terapeuta de mà. El dolor previ a l’operació sol millorar en les primeres setmanes. La força de pinça es recupera de forma progressiva i pot continuar millorant durant diversos mesos. Convé evitar càrregues intenses amb el polze fins que la doctora ho indiqui.

Especialista en rizartrosi a Barcelona

La Dra. Marta Martí Puente és especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia amb dedicació a la cirurgia de la mà i el canell. En consulta a Barcelona valora cada cas de rizartrosi de forma individual, des de les fèrules i els exercicis fins a la trapezectomia o la pròtesi quan estan indicades, i acompanya la recuperació fins a recuperar una pinça útil i sense dolor.