Lesions ligamentàries de canell

Què són les lesions ligamentàries de canell?

El canell està format per vuit ossos petits, els ossos del carp, units entre si per un sistema de lligaments que els permet moure’s de forma coordinada i transmetre les càrregues entre la mà i l’avantbraç. Quan un d’aquests lligaments s’estira, es trenca parcialment o es trenca del tot, parlem de lesió ligamentària de canell.

Els dos lligaments que es lesionen amb més freqüència són l’escafolunar, entre l’escafoide i el semilunar, i el lunopiramidal, entre el semilunar i el piramidal. El seu trencament complet fa que els ossos deixin de moure’s en bloc i el canell es torni inestable: és el que es coneix com a inestabilitat carpiana. Amb els anys, aquesta inestabilitat desgasta el cartílag i pot acabar en una artrosi de canell.

Símptomes

• Dolor al dors del canell després d’una caiguda, més localitzat al centre en la lesió escafolunar i cap al costat del dit petit en la lunopiramidal.
• Inflor i dolor en recolzar la mà o en fer força en extensió, per exemple en fer flexions o en aixecar-se d’una cadira.
• Espetecs o sensació de resalt en moure el canell.
• Pèrdua de força d’agafada.
• En fases cròniques, dolor progressiu, rigidesa i, de vegades, un quist sinovial dorsal que apareix sobre el lligament danyat.

Un esquinç produeix dolor i inflor que milloren en poques setmanes. Un trencament sol deixar molèsties persistents, encara que el dolor inicial disminueixi.

Causes i factors de risc

La causa més habitual és una caiguda sobre la mà estesa, amb el canell en hiperextensió i desviació cubital. També es produeixen en accidents esportius, en rebre un impacte amb el canell en càrrega o en forçar una torsió. Sovint s’associen a una fractura de radi distal o a una fractura d’escafoide, i poden passar desapercebudes mentre l’atenció se centra en l’os.

Existeixen també lesions degeneratives, per desgast progressiu del lligament al llarg dels anys, i lesions associades a malalties inflamatòries.

Diagnòstic

L’exploració busca el punt exacte de dolor i realitza maniobres d’estrès, com la prova de Watson per a l’escafolunar o el peloteig lunopiramidal, comparant sempre amb el canell contrari.

Les radiografies, incloses projeccions amb el puny tancat, mostren si l’espai entre l’escafoide i el semilunar s’ha obert o si els ossos s’han inclinat, signes de trencament complet. En fases inicials poden ser normals. La ressonància, millor amb contrast intraarticular, ajuda a veure el lligament, i l’artroscòpia de canell és la prova definitiva: permet veure el lligament, graduar la lesió i tractar-la en el mateix acte.

Tractament

Els esquinços i les lesions parcials estables es tracten amb una fèrula durant unes setmanes, gel, control del dolor i rehabilitació posterior per recuperar la mobilitat i reforçar la musculatura que estabilitza el canell. En lesions parcials amb dolor persistent, un desbridament o una retracció tèrmica artroscòpica del lligament poden alleujar els símptomes.

Quan és necessària la cirurgia?

La cirurgia es planteja quan:

• hi ha un trencament complet amb inestabilitat demostrada en l’exploració o en les proves d’imatge;
• el dolor i la pèrdua de força persisteixen després del tractament conservador d’una lesió parcial;
• la lesió acompanya una fractura que ja requereix intervenció;
• la desalineació del carp és progressiva i amenaça de produir artrosi.

Els resultats són millors quan el lligament es repara en les primeres setmanes, abans que els seus extrems es retreguin i el cartílag es desgasti.

Cirurgia de les lesions ligamentàries de canell

El tractament quirúrgic depèn del lligament, del temps d’evolució i de l’estat del cartílag:

• En trencaments recents, el lligament pot reparar-se directament amb àncores i protegir-se temporalment amb agulles, moltes vegades per via artroscòpica o amb incisions petites, dins de la cirurgia mínimament invasiva del canell.
• En trencaments crònics sense artrosi, el lligament ja no és reparable i es reconstrueix amb un empelt de tendó, o es realitza una capsulodesi que utilitza la càpsula articular per limitar el moviment anòmal de l’escafoide.
• Quan ja existeix artrosi, la prioritat passa a ser alleujar el dolor amb les tècniques de rescat que es descriuen a la pàgina d’artrosi de canell.

Recuperació

Després d’una reparació o reconstrucció ligamentària, el canell s’immobilitza al voltant de sis a vuit setmanes, en part amb agulles de protecció que es retiren en consulta. Després comença la rehabilitació per recuperar la mobilitat i, més endavant, la força. La tornada a activitats de càrrega i a l’esport sol trigar diversos mesos, i és habitual que el canell operat conservi una mica menys de mobilitat que el sa, a canvi d’una articulació estable i menys dolorosa.

El diagnòstic tardà és el principal enemic d’aquestes lesions. Un trencament escafolunar no tractat evoluciona amb els anys cap al patró d’artrosi conegut com a canell SLAC, que comença a l’estiloide radial i avança cap a la resta de l’articulació.

Especialista en lesions ligamentàries de canell a Barcelona

La Dra. Marta Martí Puente és especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia amb dedicació a la cirurgia de canell i a l’artroscòpia. En consulta a Barcelona valora cada lesió ligamentària de forma individual, des de l’esquinç que només necessita una fèrula fins a la reparació o reconstrucció del lligament escafolunar, i acompanya la recuperació fins a la tornada a l’activitat.