Fractura d'escafoide

Què és la fractura d’escafoide?

L’escafoide és un os petit, amb forma de mongeta, situat a la primera filera del carp, just sota la base del polze. Actua com a pont entre les dues fileres d’ossos del canell, i d’ell depèn bona part de l’estabilitat del carp. La fractura d’escafoide és la fractura més freqüent dels ossos del canell, sense comptar el radi.

Té dues particularitats que la fan especial. La primera és que sovint no es veu a la radiografia inicial, per la qual cosa moltes persones la confonen amb un esquinç i continuen usant la mà. La segona és que la seva irrigació és escassa i entra pel extrem distal, de manera que el fragment proximal pot quedar-se sense aportació de sang. Totes dues coses expliquen per què una fractura aparentment banal pot acabar en pseudoartrosi (manca de consolidació) o en necrosi avascular (mort de l’os per manca de reg).

Símptomes

• Dolor a la base del polze, a la zona coneguda com a tabaquera anatòmica, que augmenta en pinçar o en recolzar la mà.
• Inflor discreta al marge radial del canell.
• Dolor en moure el canell, sobretot cap al costat del polze i en girar l’avantbraç.
• Pèrdua de força per agafar.

A diferència de la fractura de radi distal, rares vegades hi ha deformitat. El dolor pot ser moderat i millorar amb els dies, el que retarda la consulta.

Causes i factors de risc

El mecanisme habitual és una caiguda sobre la mà estesa amb el canell en hiperextensió. És típica de joves actius, en esports com el futbol, el bàsquet, el patinatge o el ciclisme, i també en accidents de motocicleta. De vegades apareix en el context d’un traumatisme més important, junt amb lesions dels lligaments del canell o d’una fractura de radi.

El principal factor de mal pronòstic no és la caiguda en si, sinó el retard diagnòstic: com més temps passa una fractura sense immobilitzar, més gran és el risc que no consolidi.

Diagnòstic

Davant d’un dolor a la tabaquera anatòmica després d’una caiguda, es fan radiografies amb projeccions específiques de l’escafoide. Si són normals però la sospita clínica és alta, el correcte és immobilitzar el canell i repetir la radiografia al cap de deu a catorze dies, quan la línia de fractura es fa més visible, o bé sol·licitar directament una ressonància magnètica, que detecta la fractura des del primer dia.

El TAC és la prova d’elecció per valorar el desplaçament, l’angulació dels fragments i, més endavant, el grau de consolidació. Localitzar la fractura al terç distal, a la cintura o al pol proximal és important, perquè el pronòstic i el tractament canvien d’una zona a l’altra.

Tractament

Les fractures sense desplaçament del terç distal i de la cintura solen tractar-se amb immobilització, amb un guix o una fèrula que inclogui la base del polze. El temps de consolidació és més llarg que en altres fractures: sovint entre sis i dotze setmanes, amb controls d’imatge per confirmar la unió abans de retirar la immobilització de forma definitiva.

Durant aquest període convé mantenir mòbils els dits, el colze i l’espatlla i evitar càrregues sobre el canell. Fumar redueix el reg sanguini i dificulta la consolidació, per la qual cosa es recomana evitar-ho.

Quan és necessària la cirurgia?

Es planteja la cirurgia en les situacions següents:

• fractura desplaçada o angulada;
• fractura del pol proximal, pel seu més gran risc de necrosi i de no unió;
• fractura associada a altres lesions del canell;
• pseudoartrosi o retard de consolidació amb tractament conservador;
• fractura estable en persones que necessiten escurçar el temps d’immobilització per motius laborals o esportius, després de valorar riscos i beneficis.

Cirurgia de la fractura d’escafoide

La tècnica habitual és la fixació amb un cargol de compressió sense cap que s’allotja dins de l’os i comprimeix els fragments entre si. En fractures sense desplaçament es pot col·locar de forma percutània, a través d’una incisió de pocs mil·límetres i amb control radiològic, sense obrir l’articulació. L’artroscòpia de canell ajuda a comprovar la reducció i a detectar lesions ligamentoses associades.

Quan existeix pseudoartrosi, la cirurgia és més complexa: es neteja el focus de fractura, s’omple amb empelt d’os, pres del radi o de la cresta ilíaca, i es fixa amb cargol. Si el fragment proximal ha perdut el seu reg, pot ser necessari un empelt vascularitzat. Aquestes intervencions formen part de la cirurgia de fractures de mà i canell.

Recuperació

Després de la fixació percutània d’una fractura sense desplaçament, la immobilització sol ser breu i la mobilitat s’inicia en les primeres setmanes, encara que les càrregues i l’esport de contacte es retarden fins que la imatge confirma la consolidació. Després d’una cirurgia de pseudoartrosi amb empelt, la immobilització i el seguiment són més llargs.

Una pseudoartrosi no tractada altera la mecànica del carp i, amb els anys, pot produir una artrosi de canell de patró progressiu, coneguda com a canell SNAC. Diagnosticar i tractar a temps la fractura és la millor manera d’evitar-la.

Especialista en fractura d’escafoide a Barcelona

La Dra. Marta Martí Puente és especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia amb dedicació a la cirurgia de canell i de la mà. En consulta a Barcelona valora cada fractura d’escafoide de forma individual, des de la immobilització fins a la fixació percutània o el tractament de la pseudoartrosi, i acompanya la recuperació fins a la tornada a l’esport o a la feina.