Esquinç del polze i lesió del lligament col·lateral cubital

Què és l’esquinç del polze?

L’esquinç del polze és la lesió dels lligaments que estabilitzen l’articulació metacarpofalàngica, la que uneix la base del polze amb el primer metacarpià. El lligament que es lesiona amb més freqüència és el lligament col·lateral cubital, situat al costat intern del polze, el que mira cap a l’índex. És el lligament que aguanta la pinça: cada vegada que subjectem alguna cosa entre el polze i els dits, evita que el polze s’obri cap a fora.

La lesió es produeix per una desviació brusca del polze cap a fora. El mecanisme clàssic és una caiguda esquiant amb el bastó a la mà, d’aquí el nom de polze de l’esquiador, encara que també passa en caigudes sobre la mà, en el futbol, l’handbol o el rugbi, i en accidents de moto. La forma crònica, per microtraumatismes repetits, es coneix com a polze del guardaboscos.

Pot tractar-se d’un estirament, un trencament parcial o un trencament complet del lligament, de vegades arrencant un fragment d’os de la base de la falange. Amb menor freqüència es lesiona el lligament col·lateral radial, al costat extern.

Símptomes

Dolor i inflor a la base del polze

Després de la caiguda apareixen dolor, inflor i sovint un hematoma al costat intern de la base del polze. Fa mal en moure l’articulació i en pressionar sobre el lligament.

Debilitat i inestabilitat de la pinça

Costa subjectar objectes entre el polze i l’índex, girar una clau o obrir una porta. En trencaments complets l’articulació es nota fluixa o inestable en pinçar.

Bony al costat del polze

En algunes trencaments complets es palpa un petit bony a la cara interna de l’articulació, que correspon a l’extrem del lligament desplaçat, l’anomenada lesió de Stener.

Causes i factors de risc

La causa és un traumatisme amb desviació forçada del polze cap a fora. Els esports d’hivern, els esports de contacte i de pilota, les caigudes de bicicleta o moto i les caigudes casuals sobre la mà estesa són les situacions més freqüents. Les lesions cròniques es veuen en feines o oficis amb esforços repetits de pinça.

Diagnòstic

L’exploració és la clau. Es comprova l’estabilitat del lligament forçant suaument el polze cap a fora, amb l’articulació recta i flexionada, i es compara amb l’altre polze. Una obertura clarament més gran o sense un topall ferm indica un trencament complet. Quan el dolor impedeix explorar, es pot fer amb anestèsia local.

Se sol·licita una radiografia per descartar una fractura per arrencament de la base de la falange i per valorar l’articulació. Si hi ha sospita de trencament complet, l’ecografia o la ressonància magnètica permeten confirmar-la i detectar la lesió de Stener, que és determinant per decidir el tractament. Després d’una caiguda sobre la mà, convé explorar també el canell, ja que una fractura d’escafoide pot passar desapercebuda.

Tractament

Els esquinços lleus i els trencaments parcials, en els quals el lligament manté un topall ferm, es tracten de forma conservadora:

• immobilització del polze amb una fèrula o un guix que deixi lliure el canell i la resta dels dits, durant unes quatre a sis setmanes;
• fred local i elevació de la mà els primers dies;
• analgèsics o antiinflamatoris durant períodes curts, si estan indicats;
• exercicis de mobilitat i, més endavant, de força de pinça, després de retirar la fèrula, evitant durant unes setmanes més els esports de contacte o els gestos que forcen el polze cap a fora.

És important no minimitzar una lesió d’aquest tipus: un “esquinç” que no s’explora bé pot ser un trencament complet que, sense tractament correcte, deixa el polze inestable.

Quan és necessària la cirurgia?

Es planteja cirurgia quan:

• el trencament del lligament és complet, amb inestabilitat clara en l’exploració;
• existeix lesió de Stener, en la qual el lligament no pot cicatritzar per si sol;
• hi ha una fractura per arrencament amb un fragment desplaçat o que afecta una part important de l’articulació;
• la inestabilitat persisteix després d’un tractament conservador correcte, o la lesió és antiga i el polze continua inestable i dolorós.

Cirurgia del lligament col·lateral cubital del polze

En les lesions recents, la intervenció consisteix a reinserir el lligament a l’os, habitualment amb una petita àncora, o a fixar el fragment ossi arrencat. Es realitza a través d’una incisió curta al costat intern del polze, amb anestèsia regional i de forma ambulatòria, seguint un enfocament de cirurgia mínimament invasiva. Quan hi ha fractura associada, la tècnica s’integra en la cirurgia de les fractures de la mà.

En les lesions cròniques, el lligament retret ja no es pot reparar i es reconstrueix amb un empelt de tendó. Si l’articulació ha desenvolupat artrosi, pot ser preferible una artrodesi. Totes aquestes tècniques formen part de la pràctica habitual de la cirurgia de la mà.

Recuperació

Després de la reparació es porta una fèrula del polze durant unes quatre a sis setmanes, amb els dits i el canell lliures. Després s’inicien exercicis de mobilitat i, de forma progressiva, de força, sovint guiats per un terapeuta de mà. La pinça recupera força al llarg de dos o tres mesos i la tornada a l’esport de contacte es decideix en consulta segons l’evolució. En les reconstruccions amb empelt, els terminis són una mica més llargs. És normal que l’articulació quedi una mica més rígida que la de l’altre costat, el que rares vegades limita la funció.

Especialista en esquinç del polze a Barcelona

La Dra. Marta Martí Puente és especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia amb dedicació a la cirurgia de la mà i el canell. En consulta a Barcelona explora l’estabilitat del polze, sol·licita les proves necessàries per descartar una lesió de Stener o una fractura, i proposa la fèrula o la reparació del lligament segons la gravetat de la lesió.