Malaltia de Dupuytren

Què és la malaltia de Dupuytren?

La malaltia de Dupuytren és una alteració de la fàscia palmar, el teixit fibrós situat sota la pell del palmell que dona fermesa a la mà. Aquest teixit es torna més gruixut, forma nòduls i, amb el temps, cordons que s’estenen cap als dits i n’estiren cap a la flexió. El resultat és la contractura de Dupuytren: un o diversos dits que ja no es poden estirar del tot.

En moltes persones l’evolució és lenta i durant anys només s’aprecia una duresa al palmell. En d’altres avança més de pressa. Encara que al principi sembli poca cosa, pot acabar dificultant gestos tan senzills com ficar la mà a la butxaca, posar-se un guant, rentar-se la cara o recolzar la mà plana sobre una taula. És més freqüent en homes a partir dels 50 anys i en persones d’origen del nord d’Europa.

Símptomes

Nòduls o bonys al palmell

El primer signe sol ser un engruiximent palpable al palmell, sovint en línia amb l’anular o el dit petit. De vegades genera sensibilitat local en recolzar la mà, encara que sovint no fa mal. La pell sobre el nòdul pot enfonsar-se o arrugar-se.

Cordons i retracció dels dits

Amb el temps apareixen cordons sota la pell, que es noten en estirar el dit, i una incapacitat progressiva per estendre’l. El més habitual és que afecti l’anular i el dit petit, encara que pot aparèixer en qualsevol dit, inclòs el polze, i a les dues mans.

Limitació funcional

Més que dolor, el problema principal és la pèrdua d’extensió. Interfereix amb la feina, l’esport i l’autocura, i quan el dit es tanca molt pot enganxar-se a les butxaques o dificultar el rentat de la mà.

Causes i factors de risc

No es coneix una causa única. Existeix una clara predisposició genètica, amb antecedents familiars freqüents, i la malaltia és més habitual a partir d’una certa edat. També s’observa amb més freqüència en persones amb diabetis, consum de tabac o alcohol, epilèpsia tractada amb determinats fàrmacs, i en qui presenta engruiximents similars a la planta del peu o als artells. Malgrat la creença popular, no està demostrat que la provoquin els traumatismes ni el treball manual.

Diagnòstic

El diagnòstic és clínic, basat en l’entrevista i l’exploració de la mà. En consulta es localitzen els nòduls i cordons, es mesura amb un goniòmetre el grau de contractura de cada articulació i es valora la qualitat de la pell.

Una maniobra senzilla és comprovar si la mà pot recolzar-se plana sobre la taula. Quan ja no és possible, la retracció sol ser suficient per plantejar tractament. Habitualment no fan falta proves d’imatge, tret que hi hagi dubtes amb altres diagnòstics, com un dit en ressort o un problema articular.

Tractament

En fases inicials, quan només hi ha nòduls o un cordó sense contractura significativa, l’indicat és el seguiment periòdic. No existeixen fàrmacs, fèrules ni exercicis que hagin demostrat frenar la progressió, per la qual cosa tractar un nòdul que no limita la mà no aporta benefici i sí riscos innecessaris.

Quan el cordó ja doblega el dit, les opcions són:

• Aponeurotomia percutània amb agulla: amb anestèsia local, se secciona el cordó a través de la pell amb la punta d’una agulla. És un procediment ràpid, amb recuperació molt curta, indicat en cordons ben definits. La contractura tendeix a reaparèixer abans que amb la cirurgia oberta.
• Fasciectomia: la cirurgia que extirpa el teixit malalt, descrita més avall.

En alguns països s’ha utilitzat també la injecció de col·lagenasa per debilitar el cordó; la seva disponibilitat varia i convé comentar-ho en consulta.

Quan és necessària la cirurgia?

Es planteja tractament quan la contractura ja limita la funció, de forma orientativa quan l’articulació de la base del dit no arriba a estendre’s uns 30 graus o quan qualsevol grau de contractura afecta l’articulació intermèdia del dit, que es torna rígida amb més facilitat. També quan la mà ja no recolza plana, quan la progressió és ràpida o quan la contractura interfereix amb la feina o les activitats diàries. Esperar a que el dit estigui molt tancat dificulta la correcció completa.

Cirurgia de Dupuytren

La cirurgia de Dupuytren més habitual és la fasciectomia: a través d’incisions en ziga-zaga al palmell i al dit, s’extirpa el teixit malalt respectant els nervis, els vasos i els tendons flexors, que passen al costat del cordó. En contractures severes o recidives pot ser necessari substituir part de la pell amb un empelt. Es realitza normalment amb anestèsia regional del braç i de forma ambulatòria, dins d’un enfocament de cirurgia mínimament invasiva que busca incisions petites i una recuperació ràpida. És una de les intervencions més freqüents en cirurgia de la mà.

Recuperació

Després de la fasciectomia es porta un embenat i, sovint, una fèrula nocturna que manté els dits estesos durant diverses setmanes. Les cures es fan cada pocs dies fins a retirar els punts, al voltant de les dues setmanes. La mobilització dels dits comença aviat i la teràpia de mà ajuda a recuperar la flexió sense perdre l’extensió guanyada. La majoria de les persones reprèn les seves activitats habituals entre les quatre i les vuit setmanes, encara que la cicatriu pot continuar madurant durant mesos. Després de l’aponeurotomia amb agulla, la recuperació és de pocs dies.

La malaltia de Dupuytren pot recidivar amb els anys, per la qual cosa el seguiment permet detectar una nova progressió i decidir el moment més adequat per actuar.

Especialista en Dupuytren a Barcelona

La Dra. Marta Martí Puente és especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia amb dedicació a la cirurgia de la mà i el canell. En consulta a Barcelona mesura la contractura, explica si convé observar o tractar, i realitza l’aponeurotomia amb agulla o la fasciectomia segons el cas, acompanyant la recuperació fins a recuperar l’obertura de la mà.