Artrosi dels dits

Què és l’artrosi dels dits?

L’artrosi dels dits és el desgast progressiu del cartílag que recobreix les petites articulacions dels dits. Afecta sobretot les articulacions interfalàngiques distals, les més properes a l’ungla, i les interfalàngiques proximals, situades a la meitat del dit. Quan el cartílag s’aprima, l’os reacciona formant petits sortints, els osteòfits, que donen lloc als nòduls característics: els nòduls de Heberden a l’articulació distal i els nòduls de Bouchard a la proximal.

És una de les formes més freqüents d’artrosi i sol aparèixer a partir dels 50 anys, amb més freqüència en dones. Sovint coexisteix amb l’artrosi de la base del polze, la rizartrosi. Moltes persones tenen nòduls visibles i poques molèsties; en d’altres, el dolor i la rigidesa interfereixen amb la vida diària.

Símptomes

Dolor i brots inflamatoris

El dolor sol ser mecànic, és a dir, apareix amb l’ús i millora amb el repòs. En les fases en què s’està formant un nòdul poden aparèixer brots amb vermellor, calor i inflor de l’articulació, que duren setmanes i després remeten deixant el nòdul.

Rigidesa i pèrdua de mobilitat

Costa tancar la mà del tot, sobretot al matí, amb una rigidesa que sol durar pocs minuts. Amb els anys les articulacions perden part del seu recorregut.

Nòduls, deformitat i quists mucoides

Els nòduls són bonys durs, ossis, als costats de l’articulació. L’última falange pot desviar-se cap a un costat. Al dors de l’articulació distal, al costat de l’ungla, pot aparèixer un quist mucoide, un petit quist sinovial relacionat amb l’artrosi, que de vegades deforma l’ungla.

Pèrdua de força i de precisió

La combinació de dolor, rigidesa i deformitat fa més difícils la pinça fina i l’agafada, i les tasques de precisió es tornen lentes.

Causes i factors de risc

L’artrosi dels dits té un component hereditari important, amb antecedents freqüents en mares o germanes. Altres factors són l’edat, el sexe femení i els canvis hormonals de la menopausa, el treball manual intens i repetit, i els traumatismes previs sobre una articulació, com una fractura o una luxació. L’obesitat s’associa també a una més gran freqüència d’artrosi de les mans.

Diagnòstic

El diagnòstic es basa en l’exploració: la localització dels nòduls, la sensibilitat de les articulacions i el patró d’afectació són molt característics. Les radiografies confirmen el desgast, mostren els osteòfits i la pèrdua d’espai articular, i permeten valorar el grau de deformitat.

Quan hi ha inflamació de diverses articulacions a la vegada, rigidesa matinal prolongada o afectació dels artells i el canell, se sol·licita una anàlisi de sang per descartar una artritis reumatoide o una altra malaltia inflamatòria, el tractament de la qual és diferent.

Tractament

La majoria de les persones amb artrosi dels dits es controla amb mesures conservadores:

• exercicis de mobilitat i de força suau de la mà, que mantenen el recorregut articular i alleugen el dolor;
• adaptació dels gestos i ús d’utensilis de mànec gruixut o d’ajudes per obrir envasos;
• fèrules petites per immobilitzar una articulació concreta durant un brot o per estabilitzar una articulació inestable;
• calor local en els períodes de rigidesa i fred durant els brots inflamatoris;
• analgèsics o antiinflamatoris, orals o en gel, durant períodes curts;
• infiltració de corticoides en una articulació amb un brot de dolor que no cedeix.

Quan és necessària la cirurgia?

La cirurgia es reserva per a una articulació concreta que continua dolent o inestable malgrat el tractament conservador i que limita la funció de la mà, o per a un quist mucoide que s’ha obert a la pell, s’ha infectat o deforma l’ungla de forma molesta. Els nòduls per si sols, sense dolor, no s’operen per motius estètics, ja que la cirurgia no retorna la forma normal del dit.

Cirurgia de l’artrosi dels dits

Les tècniques depenen de l’articulació afectada:

• Artrodesi: fixa l’articulació en una posició funcional mitjançant un cargol o unes agulles, de manera que l’os consolida i desapareix el dolor. És l’opció habitual a l’articulació distal, on la pèrdua de moviment gairebé no es nota, i a la proximal de l’índex, que necessita estabilitat per a la pinça.
• Artroplàstia o pròtesi: substitueix l’articulació per un implant i conserva part del moviment. Es planteja sobretot a l’articulació proximal del dit mig, anular o petit, en persones amb poca demanda de càrrega, i la seva durabilitat és limitada.
• Extirpació del quist mucoide junt amb l’osteòfit que l’origina, el que redueix el risc de recidiva.

Es realitzen de forma ambulatòria, amb anestèsia regional o local, amb un enfocament de cirurgia mínimament invasiva propi de la cirurgia de la mà.

Recuperació

Després d’una artrodesi es porta una fèrula al dit durant unes setmanes mentre l’os consolida, i es mouen amb normalitat les articulacions veïnes. Després d’una pròtesi, la mobilització comença aviat, sovint amb teràpia de mà, per guanyar recorregut sense perdre estabilitat. Després de l’extirpació d’un quist mucoide la recuperació és de poques setmanes. En tots els casos es retiren els punts al voltant de les dues setmanes i les càrregues es reprenen de forma progressiva.

Especialista en artrosi dels dits a Barcelona

La Dra. Marta Martí Puente és especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia amb dedicació a la cirurgia de la mà i el canell. En consulta a Barcelona valora cada cas d’artrosi dels dits de forma individual, ajuda a controlar el dolor amb mesures conservadores i planteja l’artrodesi, la pròtesi o l’extirpació d’un quist mucoide només quan aporten un benefici clar.