Diferències entre tendinitis i lesió lligamentosa de canell

La diferència principal està en l’estructura que fa mal i en com va començar. Una tendinitis és la irritació d’un tendó (la corda que uneix el múscul amb l’os) i sol aparèixer de forma progressiva per sobreús, amb dolor en moure’s en una direcció concreta. Una lesió lligamentosa afecta els lligaments, que uneixen els ossos entre si, i gairebé sempre comença amb una caiguda o un gir brusc; fa mal en carregar i pot acompanyar-se d’inestabilitat o cruixits. Es tracten de forma diferent, per la qual cosa confondre-les retarda la recuperació.

Aquest article és orientatiu. Només l’exploració, i de vegades les proves d’imatge, permeten saber amb certesa quina de les dues tens.

Tendons i lligaments: dues estructures diferents

Per entendre la diferència convé tenir clara l’anatomia:

• Els tendons transmeten la força del múscul a l’os. Al canell passen per túnels o corredores, sobretot al dors i a la cara palmar, i es desplacen dins d’una beina. Quan el tendó o la seva beina s’inflamen o degeneren, parlem de tendinitis o tenosinovitis.
• Els lligaments uneixen els ossos i mantenen el canell estable. Els més rellevants en la pràctica són els que uneixen els ossos del carp entre si (com l’escafolunar) i el complex del fibrocartílag triangular al costat cubital. La seva lesió s’anomena esquinç si és parcial i ruptura si és completa.

Els tendons es lesionen per ús; els lligaments, per força. Aquesta és la primera pista.

Com comença el dolor

Tendinitis

El dolor d’una tendinitis sol instaurar-se en dies o setmanes, sense un moment concret. Apareix després d’una temporada de més activitat de l’habitual: una feina nova, un nadó acabat de néixer, un canvi d’esport, moltes hores de teclat. La tendinitis de De Quervain és l’exemple més freqüent al canell, amb dolor a la vora del polze.

Lesió lligamentosa

Aquí gairebé sempre hi ha un episodi identificable: una caiguda sobre la mà, un gir forçat de l’avantbraç, una pilota que colpeja la mà estesa. El dolor i la inflor apareixen de forma immediata o en les hores següents. De vegades l’episodi sembla poc important i s’etiqueta com “esquinç”, però si a les setmanes continua fent mal cal sospitar una lesió dels lligaments del canell o del fibrocartílag triangular.

On fa mal i què ho provoca

Aquestes diferències són orientatives: a la pràctica hi ha solapament i no és rar que ambdues coexisteixin, per exemple una tendinitis dels tendons cubitals juntament amb una lesió del fibrocartílag triangular.

Com es confirma cadascuna

En consulta, l’exploració busca reproduir el dolor de forma selectiva. Per als tendons es fan maniobres d’estirament i contracció del tendó sospitós; per als lligaments, proves d’estabilitat que desplacen un os respecte a un altre o carreguen l’articulació en una direcció determinada.

Les proves d’imatge s’escullen segons la sospita:

• L’ecografia mostra molt bé els tendons, la seva beina i el líquid al voltant, i permet veure el moviment en temps real.
• La radiografia no mostra lligaments, però sí les conseqüències de la seva ruptura: separació anormal entre ossos o pèrdua d’alineació. De vegades es fan projeccions amb la mà tancada en puny per fer-la més evident.
• La ressonància magnètica permet veure lligaments i fibrocartílag, encara que no detecta totes les lesions.
• L’artroscòpia de canell és la que veu els lligaments de forma directa i permet tractar-los en el mateix acte quan la lesió ho requereix.

Per què importa distingir-les: el tractament

Una tendinitis es tracta, en la majoria dels casos, amb repòs relatiu, fèrula, adaptació de l’activitat, antiinflamatoris si estan indicats i infiltració quan no millora. Només una minoria de casos rebels necessita cirurgia dels tendons, en general per alliberar la corredora per on passa el tendó.

Una lesió lligamentosa parcial pot tractar-se amb immobilització diverses setmanes, seguida d’exercicis de propiocepció i enfortiment. Tot i això, una ruptura completa d’un lligament important no cicatritza sola, i si es deixa evolucionar el canell es torna inestable i pot desenvolupar artrosi amb els anys. En aquests casos es planteja la reparació o la reconstrucció del lligament, sovint per artroscòpia, i els resultats són millors com més aviat es faci.

És a dir: tractar una ruptura lligamentosa com si fos una tendinitis significa aplicar durant mesos un tractament que no pot funcionar, mentre la lesió perd opcions de reparació. I al revés, immobilitzar setmanes una tendinitis que només necessitava ajustar l’activitat produeix una rigidesa innecessària.

Senyals d’alarma que apunten al lligament

Si després d’una torçada o caiguda notes alguna d’aquestes coses, convé un estudi específic:

• dolor que persisteix més de tres o quatre setmanes malgrat el repòs;
• cruixits o sensació de que el canell “se surt” amb certs moviments;
• dolor en recolzar la mà per aixecar-te o en fer flexions;
• pèrdua clara de força d’agafada;
• inflor al dors del canell que no cedeix.

Quan cal consultar?

Consulta si el dolor de canell no millora en dues o tres setmanes amb repòs relatiu, si va començar amb una caiguda o un gir brusc, si notes inestabilitat o cruixits, o si has perdut força. Com més aviat s’identifiqui una lesió lligamentosa, més senzill sol ser-ne el tractament.

Pots ampliar la informació a la pàgina sobre les lesions dels lligaments del canell i a les de tendinitis de De Quervain i lesió del TFCC enllaçades més amunt. Per a una valoració amb la Dra. Marta Martí Puente, cirurgiana de mà i canell a Barcelona, pots escriure des de la pàgina de contacte.