Quan necessita cirurgia una fractura d'escafoide?

La resposta curta: una fractura d’escafoide necessita cirurgia quan està desplaçada, quan afecta la part proximal de l’os (la més propera a l’avantbraç, que té pitjor reg sanguini), quan s’associa a altres lesions del canell, quan ha passat temps sense diagnosticar-se i no consolida, o quan la persona necessita recuperar la funció aviat i prefereix evitar una immobilització llarga. Les fractures no desplaçades de la part mitjana, que són les més habituals, solen tractar-se amb immobilització i consoliden en la majoria dels casos.

Aquesta informació és general. La decisió en cada cas depèn de la radiografia, de proves complementàries i de les circumstàncies de cada persona.

Per què l’escafoide és un os especial

L’escafoide és un dels vuit ossos petits del carp i el que es fractura amb més freqüència, gairebé sempre per una caiguda sobre la mà estesa. Té una particularitat: el seu reg sanguini entra per la part distal i avança cap a la proximal. Això significa que les fractures de la part proximal tenen un risc més gran que el fragment perdi l’aportació de sang i no curi bé.

A més, l’escafoide és una peça clau de l’estabilitat del canell. Si consolida en mala posició o no consolida, la resta dels ossos del carp es desalineen i, amb els anys, apareix una artrosi de canell que ja no té una solució senzilla.

El primer problema: diagnosticar-la

Una fractura d’escafoide pot passar desapercebuda. El dolor de vegades és moderat, el canell no es deforma i la radiografia inicial pot ser normal fins i tot en una part considerable dels casos. El signe clàssic és el dolor en pressionar la tabaquera anatòmica, el buit que es forma al dors del canell, al costat del polze, en estendre’l.

Quan hi ha dolor en aquesta zona després d’una caiguda i la radiografia no mostra res, el prudent és immobilitzar com si hi hagués fractura i repetir la radiografia en deu a quinze dies, o demanar directament una ressonància o un TAC, que detecten la fractura abans. Aquí convé diferenciar-la de la fractura de radi distal, molt més freqüent i amb un tractament diferent.

Fractures que solen tractar-se sense cirurgia

Es planteja el tractament amb immobilització quan la fractura:

• afecta la part mitjana o distal de l’escafoide;
• no està desplaçada ni angulada;
• es diagnostica aviat, en els primers dies després de la caiguda;
• no s’acompanya d’altres lesions lligamentoses o òssies.

En aquests casos es col·loca un guix o una fèrula que inclogui el canell, en general durant unes sis a vuit setmanes, amb controls radiològics periòdics. Si al final d’aquest període hi ha dubtes sobre la consolidació, es demana un TAC, que mostra l’os amb més detall. És important saber que la immobilització pot prolongar-se i que durant aquest temps la mà perd força i mobilitat, que després es recuperen amb exercicis.

Fractures que solen necessitar cirurgia

Es recomana la fixació quirúrgica, dins de la cirurgia de fractures de mà i canell, quan concorre alguna d’aquestes circumstàncies:

• Desplaçament dels fragments, encara que sigui de pocs mil·límetres, o angulació de l’os.
• Fractura del pol proximal, pel seu més gran risc de no consolidar.
• Lesions associades, com una luxació dels ossos del carp o una ruptura lligamentosa important.
• Diagnòstic tardà, quan han passat setmanes i la fractura ja mostra signes de no estar curant.
• Pseudoartrosi establerta, és a dir, una fractura antiga que mai no va consolidar.

També es pot oferir la cirurgia en fractures no desplaçades a persones que, per la seva feina o la seva activitat esportiva, prefereixen una recuperació funcional més precoç en lloc de dos mesos de guix. És una decisió compartida que exigeix explicar bé els avantatges i els riscos de cada opció.

En què consisteix la intervenció

La tècnica més habitual és la fixació amb un cargol de compressió, que s’introdueix al llarg de l’escafoide per mantenir els fragments junts mentre consoliden. En fractures recents i poc desplaçades pot fer-se de forma percutània, a través d’una incisió molt petita, en ocasions amb ajuda de l’artroscòpia de canell per comprovar la reducció i valorar els lligaments.

Quan la fractura és antiga i no ha consolidat, la cirurgia és més complexa: es neteja el focus, s’aporta empelt d’os (de vegades amb el seu propi vas sanguini, mitjançant tècniques de microcirurgia) i es fixa. Com més temps porti la pseudoartrosi i més deformitat hi hagi, més difícil resulta recuperar un canell normal.

Després de la cirurgia

Després de la fixació se sol usar una fèrula durant un període més curt que amb el tractament conservador, i es comencen aviat els exercicis de mobilitat. Tot i això, l’os necessita les seves setmanes per consolidar, i les activitats de càrrega o esport es reprenen quan els controls radiològics ho permeten. Els terminis concrets varien segons el tipus de fractura i d’intervenció, i es van ajustant a cada revisió.

Quan cal consultar?

Si t’has caigut sobre la mà i et fa mal el canell al costat del polze, sobretot en pressionar la tabaquera anatòmica, convé que et vegin encara que la radiografia d’urgències fos normal. I si tens un canell que “mai es va curar” després d’una caiguda antiga, amb dolor i pèrdua de mobilitat, val la pena estudiar-lo: com més aviat es tracti una pseudoartrosi, millors són les opcions.

Pots ampliar la informació a la pàgina sobre la fractura d’escafoide. Per a una valoració amb la Dra. Marta Martí Puente, cirurgiana de mà i canell a Barcelona, pots escriure des de la pàgina de contacte.